Esclate en rosa i blanc febrer

I les taronges decoren l'arbre

Ja vam plegar les olives

I les carxofes senyalen al cel

Ja l'he despedit i ara pense:

qui passarà la cortina?

No hi haurà més abraços...

Ni més cigrons.

A quanta gent li farà mal esta ferida?

Tot lo que madure s'acabe podrint.

La inèrcia està al timó.

Estic tranquil o açò no és viure?

Ni coses, ni amics, ni els nostres.

Ni experiències, ni temps, ni forces.

La por, covarda, no m'acompanye.

Se va amagar al racó de l'esperança.

De conviccions, ja ni en venc ni en compre.

Quina sort!

Tinc prou.

Que dure!